dissabte, 28 de juliol de 2007

ELS ALTRES VALLDALBAIDINS / 5- Karima, una història de qualsevol dona del món

Maria Josep Garcia

La nostra amiga va nàixer en Nador (Marròc), fa 33 anys, ara està casada en un home que l’estima molt, del que té quatre fills. Ella es la tercera d’11 germans i germanes. Son pare va tenir cinc fills de la primera dona, al naixer el cinqué va morir sa mare. Després son pare es va casar en un altra dona, de qui té sis fills.
Karima es la tercera filla de la primera dona. Son pare va emigrar molt prompte a Alemanya, allí va estar treballant durant 30 anys de perruquer i tornava a casa dos vegades a l’any, on estava tota la prole.
El seu germà major era l’home de casa mentre son pare estava a Alemanya, i treballava en una tenda. Quan va poder aquest germà també se’n va anar a aquest país i ara treballa en correus, allí.
Karima, va estudiar en una escola de Nador, fins els setze anys, després va estar treballant en una guarderia durant 1any.
Per aquesta època, va conèixer a un xic del que es va enamorar, però aquest tenia molts problemes en la seua família, ja que aquesta ja tenia concertat el matrimoni del seu fill en una altra xica. Aquest va ser el primer amor d’uns joves del món, amb els seus problemes.
En eixos moments, es va construir a Nador, una nova mesquita i va vindre un jove de Tanger, que li deien Rasid, a buscar treball en ella com a Iman , va ser el primer en pregar en la nova mesquita.
El jove enamorat va anar a parlar en el nou Iman de la mesquita, per a que l’orientarà en el que devia fer, si obeir a la seua família o obeir al seu cor. Aquest li va aconsellar que era millor tenir el permís dels pares, i a més, la seua família era molt problemàtica i la de la seua núvia, era una família molt respectable, i si prenia una decisió equivocada podria causar molts problemes a les dos famílies ... Finalment, la parella va prendre camins diferents.
Rasid, va començar a fixar-se en aquesta jove, que acudia puntualment a la mesquita a pregar i un dia es va decidir demanar-la als pares de Karima.
Al preguntar-li a Karima si el seu matrimoni no es va iniciar en l’amor, ella m’explica que el seu home va anar a demanar-l,a per que va veure que era una dona religiosa, i ell buscava una persona com ella amb les mateixes inquietuds religioses.
Ens confesa que a ella li va venir molt de sorpresa, i més, quan estava dolguda de la seua anterior experiència amorosa. A més a més, no el coneixia personalment, sols d’escoltar-lo cantar en la mesquita, encara que des del primer dia va reconèixer en ell una forma especial a la seua veu mentre pregava a la mesquita.
Karina, va pensar que aquell jove era una bona persona, molt religiosa, i educat, com el Coran diu que tenen que ser els homes i va decidir dir que si. Als quatre mesos es van casar.
Li pregunte si encara s’arreglen els matrimonis entre les famílies, i ella en respon que ara ja no, per que la seua religió diu que hi ha que preguntar a la xica i ella té que donar el consentiment i açò es respeta.
Karima i Rasid, van viure nou anys en Nador, fins que van decidir venir a Espanya, ja que les seus condicions econòmiques no eren molt bones, per que el sou de l’iman estava molt mal pagat, i a més van sorgir uns problemes.
Per mitjà d’un amic, va venir ell a Ontinyent, al poc de temps se’n va anar a Orihuela on va estar treballant un any com a iman, en un grup de gent jove que tenia ganes de saber, ens comenta Karina, però no guanyaba prou diners, i el desig de Rasid, era portar a la seua família. Va tornar a Ontinyent, on començà a compaginar el seu treball a la mesquita i el seu treball en una fabrica, per a guanyar diners i portar a tota la seua família.
I així ho va fer, però va venir un altre problema, l’habitatge, ell buscava una casa per a la seua família en condicions, finalment va trobar aquesta en Albaida, i va començar també a treballar en Palomar. Un bon dia va a conseguir portar a tota la seua família.
Li pregunte a Karima , per què li va agradar més Albaida que no Ontinyent?, ella en respon que el seu home va buscar un lloc més tranquil, on els seus fills pugueren jugar al carrer, encara que un dels inconvenients es que l’hospital i els metges especialistes estan a Ontinyent. Així que es van afincar a Albaida, van escolaritzar als seus fills i han estat vivint amb normalitat, ja que han contat amb molt bon veïnat i amb un grup d’amics musulmans i albaidins.
De totes formes els papers per a establir-se definitivament es tenen que renovar, ella ha viscut moments molts dolents sabent que son pare està malalt molt greu i no poder visitar-lo a Màrroc per si no la deixaven tornar. I ell tampoc acaba de pensar que ací serà el seu lloc definitiu, ja que el que més desitja es treballar donant classe del Coran, ja que ell va estudiar per açò, i a més a més, es creient practicant, però també molt respectuós i coneixedor d’altres religions.
Quan vaig estar parlant amb Karima, estaven veient la televisió d’una cadena àrab, en va sorprendre un poc..., ella diu que es una forma d’estar lligats amb la seua terra, religió i cultura, es una forma de que els seus fills no es contaminen amb tanta televisió basura, escolten i vegent imatges de la seua terra, per a que no l’obliden. Diu que a la nostra televisió hi ha molta violència. Vaig veure també unes noticies, que tractament temes mundials des d’un altre punt de vista, molt interessant per a reflexionar sobre el nostre món.
També li vaig preguntar a Karima, per que portava el mocador al cap, si es trobava fora de la seua terra, ella, tan natural, en va contestar, que la seu religió deia que devia portar el mocador i ella així ho respectava, tant ací com a Marroc.
Karima, ha treballat ocasionalment en confeccions, o netejant cases d’amics, sempre que la seua salut li ho permet. Al seu home li agradaria que no treballara, però cal fer-ho, encara que siga puntualment.
Totes les vesprades les dedica als seus fills, per a que vagen be als seus estudis de l’escola i per a ensenyar-los a escriure i a llegir i pregar el Coran.
Als xiquets majors, els ha costat més integrar-se a l’escola, ja que de vegades els xiquets d’ací no els entenien ni volien fer-ho. Ells parlem molt amb els seus fills i intenten llevar importància a situacions cruels que de vegades fan els xiquets.
Karima encara té temps per aprendre castellà i valencià a l’escola d’adults. Ella a part de la seua llengua, parla francès i servis d’intèrpret de moltes altres mares àrabs que porten els seus fills a l’escola.
Per acabar ens conta que es troba prou a gust a la nostra comarca i per ella es quedaria ací.

ELS ALTRES VALLDALBAIDINS / 4- Marcia Romero, una equatoriana en Albaida

Maria Josep Garcia


La nostra amiga Marcia té 37 anys. Va nàixer a Santo Domingo de los Colorados, en la província de Pichincha en Equador. Santo Domingo, a banda de tenir llengua pròpia, el tsafiqui, i ser bressol ètnic dels tsáchilas, té campus universitari, diòcesi, associació de ramaders, volcans...
Té set germans i germanes. Sa mare és llicenciada en Anglés i, amb 69 anys, continua treballant en un institut de professora. No es pensa jubilar perquè se sent bé així, donant classes. Segons Marcia, és una dona forta i molt bona mestra. Son pare és fuster. Corresponen a una família mitjana alta, tots els germans i germanes han estudiat com a mínim batxillerat, i un dels seus germans és mestre.
Dues de les seues germanes vingueren també a l’estat espanyol. La primera germana fa vuit anys, i fins ara treballava en una empresa de neteja a pesar de tindre també el batxillerat. Ara s’ha casat amb un equatorià i torna al seu país.
La segona germana que va vindre abans que ella, ho va fer per a millorar la seua situació econòmica. El mateix motiu que va provocar que Marcia vinguera al nostre país. Esperant fer realitat el somni que els venen a casa seua: que en Espanya es poden guanyar molts diners, perquè hi ha feina fàcil.
Marcia és una dona molt forta, que té les coses clares i sobretot molt positiva, això l’ha fet eixir molt ben parada dels avatars de la vida.

La vida a Equador
Les relacions amb un jove veí seu la van deixar embarassada i la van fer casar-se sense cap raó de ser. De fet ens confessa que no va conviure amb ell durant tot l’embaràs i després del naixement de la filla, de seguida es van separar. En quedar-se embarassada es van truncar els desitjos de Marcia, d’estudiar Medicina, i amb el batxillerat de Química i Biologia, es va posar a treballar de secretària administrativa en un hotel de la seua ciutat i, al mateix temps, va estudiar en la universitat a distància Anglés i Secretariat.
Als dos anys de treballar com a secretària en un hotel va conèixer al seu actual marit, Galo.
Quan es van casar tot els anava bé, ell treballava en una multinacional i ella va decidir muntar el seu propi negoci, un restaurant. Embarcant-se amb préstecs, com qualsevol família d’ací, per a iniciar-lo.
Al seu país és normal tindre fills, igual que ací, però allí el normal és tenir-ne de quatre en l’alça. Això van fer ells. En total tenen quatre fills, tres xiquetes: Madelein, Tatiana, Angie i per últim el buscat xiquet, Kevin. Però aquests no van vindre amb un pa baix del braç...
De fet, d’una situació normalitzada, el seu país, Equador, es va veure abocat a una inestabilitat econòmica, provocada per les males gestions dels governants.
Marcia recorda que abans no estaven tant malament, però fa més de quatre anys, es va crear en aquest país una situació molt dolenta, per a les classes mitjanes i encara pitjor per a les baixes. Van pujar molt els preus i gens els salaris.
Considera que el seu país era i és un país amb recursos, però que cap dirigent ha sabut aprofitar-los per al bé de tota la societat i sols han sabut que aprofitar-se’n uns quants. A més a més, està la l’ombra d’EUA que no els deixa prosperar i sols crea empreses multinacionals que obri i tanca al seu capritx. Totes les petrolieres també estan sota el seu domini.
Davant aquesta situació moltes persones que treballaven pel seu compte (autònoms) van veure com la seua situació empitjorava i no tingueren més remei que l’eixida del país per portar endavant les seus famílies. I el lloc més adequat, per la llengua i pel treball, és Espanya, la “madre patria...”
Ella no havia pensat mai en vindre ací, sempre ha cregut que treballant en la seua terra, les coses podien funcionar. Però va arribar un moment que els deutes no els podia pagar. Van decidir que fóra ella la que se’n vinguera, ja que tenia ací les dues germanes que l’ajudarien a buscar feina. Per a ella va ser molt fort deixar a les seus filles i al seu fill amb sols nou mesos. Al mateix temps que estaven decidint açò, la multinacional on treballava l’home va començar també a tindre problemes i van començar a acomiadar els treballadors. Al poc de temps ell va tindre que deixar la seua feina i dedicar-se a vendre targetes.
Per a poder vindre-se’n van vendre el restaurant, on tenia fixos totes els dies 20 comensals, la camioneta, etc.
Per a Marcia va ser molt fort deixar la seua família, però havia de pagar deutes. Aqueixa data fatídica va ser el 13 de setembre del 99, el dia més trist per a ella. Va tindre que deixar a la filla major amb sa mare i als altres tres amb la seua sogra. Açò també va ser molt dur per als xiquets, ja que tots estaven molt units, i, a més a més, cadascú viuria en una ciutat diferent i prou lluny uns dels altres.
Marcia, reflexiona en veu alta i em comenta que ací els costums són diferents, allí els joves es coneixen, es casen, arrenden una casa, tenen molts fills, però no es plantegen tindre una casa, perquè no els eduquen per al futur, viuen molt el present.
Ella té clar que ara que és jove ha de treballar pels seus fills i ara sobretot perquè per fi estan junts.

A Madrid
El primer lloc on va viure i treballar va ser a Madrid. Per a ella va ser molt traumàtic. De ser l’ama d’un restaurant al seu país, es va convertir en una “ajudanta de l’ajudanta” d’un bar. On la seua feina era pelar creïlles de les 2 del migdia fins les 4 de la matinada. Durant mes i mig va estar pelant 5 sacs de creïlles tots els dies, netejant el restaurant i els excusats, quan ella mai havia netejat res, que no fóra sa casa, és clar!
En aquesta feina la volien molt, l’amo deia que no havia vist a ningú pelar millor les creïlles!!, però ella no ho va suportar. L’amo li va oferir arreglar-li els papers, però ella no hi estava còmoda i, menys encara, per haver d’eixir pels carrers de Madrid a altes hores de la matinada. Ella patia i el seu home a Equador, també estava molt intranquil i el seu matrimoni perillava.
Finalment per mitjà d’un anunci al diari, va trobar una feina de tindre cura d’una iaia. Allí la seua situació va millorar molt, es va tranquil·litzar i al cap de 6 mesos va aconseguir pagar les deutes i portar al seu marit al seu costat.
A pesar d’estar molt a gust amb la iaia, l’hagueren de deixar perquè necessitaven buscar una feina on treballar els dos junts. Per a Marcia va ser molt trist deixar-la, perquè ella la volia molt.
Van trobar un anunci que deia que buscaven un matrimoni per a cuidar una casa de camp. Allí es van presentar Galo i Marcia, en un poble als afores de Madrid, en una mansió molt gran. Havien d’anar amb uniforme, ell faria el treball de llenyater i majordom, i ella de cuinera i netejadora. Els caps de setmana tenien que atendre 15 convidats i tot per 130.000 al mes, a descomptar el seu menjar i la gasolina que utilitzaren. Als pocs dies, van parlar amb els propietaris i els van demanar disculpes perquè no havien entès bé la feina i el sou, i els van comentar que així no els interessava. Al dia següent van decidir marxar d’allí, però abans van conèixer els sogres de l’amo, que eren de València.

El pas per València
Per mig d’ells, va ser com van vindre a València, on van estar treballant en una discoteca. La primera nit que van arribar al cap i casal la van passar en un alberg de caritat, ja que els van furtar només acabats d’arribar. Va ser una altra experiència més, hi van passar la nit amb gent de tota mena, cadascú es va gitar en una habitació, ell en la dels homes i ella en la de les dones, sense quasi dormir per por que els furtaren els pocs diners que encara tenien. Marcia sentia molta tristesa de pensar que havien estat menjant amb la gent del carrer. En certa forma culpabilitza el govern espanyol d’aquesta situació, ja que no haurien de ser tan permissius en l’entrada de la gent de fora i menys ara que no hi ha tanta feina, i per suposat no vendre el somni espanyol.
Durant un any, van estar treballant a la discoteca, netejant i al guardarroba ella, i ell de guarda de seguretat. Però com açò era feina de cap de setmana, van buscar una altra feina i van trobar a uns iaios per a cuidar-los. Poc a poc, van deixar de treballar a la discoteca, ella cuidava els iaios i ell va començar a treballar a una panaderia de l’Alcúdia.
Amb els iaios de València van aconseguir els papers de residència, i pareixia que portaven ja una seguida, i començaven a pensar en portar-se als seus fills, ja que patien molt de no veure’ls. Un dia va arribar el fill dels iaios per a quedar-se a viure amb ells, i la situació va canviar, ja que aquesta persona sols vivia allí per a traure diners als seus pares i gastar-se’ls en droga. Davant aquesta situació, Marcia va decidir canviar una altra vegada de feina, ja que al mateix temps volia aconseguir un treball de vuit hores per a poder dur als seus fills junt a ells. El iaio ho va entendre i a més a més, va ser en un bon moment, ja que Marcia i Galo se n’adonaren que als xiquets ja no pareixia que els interessaven els pares sinó els diners que enviaven els pares a l’Equador.
Es van buscar una casa en l’Alcudia, on treballava l’home de forner i ella va continuar buscant un treball digne. Ja no acceptava cap treball domèstic per les experiències que havia tingut.

A la Vall d’Albaida
Amb unes amigues va començar a buscar treball en pobles on hi havia indústria, i així va ser com va caure per la Vall d’Albaida. Sols va aconseguir un treball en una empresa de fruites a Bèlgida. Aquest treball l’havia d’agafar de seguida i va haver de viure en aquesta ciutat en un pis on hi havia set homes. Ella no tenia cotxe per a traslladar-se de l’Alcúdia a Bèlgida i tampoc hi ha cap mitjà de transport que unisca aquestes ciutats en horari laboral. Hi va estar treballant un any, però abans l’home va renunciar al seu treball de forner i se’n va vindre cap ací, van buscar una casa en Alfarrasí i un treball per a ell. Ell ha treballat arreplegant fruita, d’obrer, ella va trobar un altre treball de repuntadora. Finalment decidiren buscar un pis en Albaida, on ella havia aconseguit un treball en una confecció, l’home va estar treballant un mes a l’ajuntament, després va trobar feina de cambrer i després en una fàbrica.
Després de més de tres anys sense vore als seus fills, aconseguiren els diners i viatjaren a l’Equador per a portar-se’ls ací. Quan Marcia va veure als seus fills es va posar molt trista, estaven molt diferents, desnodrits, van descobrir que els diners que ells els enviaven els aprofitaven tots els de la família, sobretot un cunyat, que no treballava en res.
Una vegada tota la família ací, des del mes de setembre, ara estan treballant tots a tota pastilla, han de pagar el deute del viatge dels xiquets i, a més a més, han de portar endavant una casa amb sis de família.
Els xiquets estan bé, s’han integrat molt bé en aquesta ciutat. La que més mal s’ho està passant es la major, que té tretze anys. Troben a faltar el seu poble, però tot açò és recompensat perquè estan junts i veuen un futur per a ells ací. Ells no sols dels que pensen tornar al seu país, ells volen treballar i viure amb la seua família de forma digna. Per aquest motiu volen d’ací tres anys, quan finalitze el període de temps de la targeta, nacionalitzar-se.
Marcia ens comenta que aquesta zona de la Vall d’Albaida és molt semblant a la seua regió nadiua, on es menja també molt d’arròs.
El que més li ha impactat, és la llibertat que té ací la joventut. A la seua terra hi ha més educació moral i per això li estranya tant que els joves isquen tant per la nit i que fumen tant.
Tant a Galo com a Marcia, els agrada viure en Albaida, perquè és una ciutat xicoteta, on pensen educar els seus fills. De totes formes, Marcia, veu que ací la gent treballa molt i no dedica molt de temps als seus fills i a la seua educació. La seua meta és aconseguir pagar el préstec que tenen i comprar-se una casa i quedar-se definitivament a viure ací com uns albaidins més. És a dir, viure la seua vida com qualsevol humà que habita a la terra. Per això el seu temps lliure el dediquen als seus fills, ajudar a qui puguen i a caminar...


La Vall d’Albaida, 29 de juliol de 2002


Equador a Internet

Poques pàgines oficials trobareu sobre aquest país sudamericà.
Segurament l’intent més complet és el d’Ecuador Online.
En castellà us recomanem la Guía del Mundo d’Eurosur, una versió solidària, amb informació general i sinopsis històriques, estadístiques. Les versions comercials podeu trobar-les a LatinWorld i a Bacan.
Pel que fa a la cartografia podeu consultar mapes a la Cartoteca de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Sobre l’actualitat diària hi ha La Hora, o la web de l’ambaixada dels EUA a Quito, evident esbiaixada cap a l’”amic del nord”..
Quant a l’etnologia, ens pot resultar ben aclaridora la consulta a pueblos de Ecuador. No us la perdeu.

Els Altres Valldalbaidins / 3- José Marín Gonzales, antropòleg peruà a Ginebra, de pas per la Vall d’Albaida



Lluís M. Segrelles

José Marín Gonzales és un antropòleg peruà que treballa a la Universitat de Ginebra (Suïssa). Fa uns dies ha passat per la Vall d’Albaida, on ha participat com a conferenciant en les II Jornades educatives, celebrades a Ontinyent, i que en aquesta edició han estat dedicades a la “Interculturalitat”. Els seus ulls d’emigrant, i els seus coneixements sobre el tema, fan que li dediquem aquesta entrega d’”Els altres valldalbaidins”. El seu discurs clar i estructurat ens ajudarà, sens dubte, a obtindre’n una visió diferent, racional i compromesa, d’un fenomen que, en paraules de Marín, podríem resumir en “La història de la Humanitat és la història de les migracions”. Vilaweb Ontinyent l’ha entrevistat en profunditat i ací teniu les seues paraules.

Interculturalitat
—Quan he vist el text, la veritat és que se m'han plantejat moltes preguntes. Per exemple, el concepte d’” interculturalitat”.
—El concepte d’“interculturalitat” parteix de la idea central que no hi ha una cultura, no hi ha una civilització, no hi ha una medicina, no hi ha una psicologia... Hi ha sistemes educatius, hi ha cultures, hi ha civilitzacions, hi ha sistemes mèdics. I que tota tendència a imposar idees de caràcter universal que no siguen la unitat de l'espècie humana, són arbitràries.
Això té una història llarga, és la història colonial de construir valors universals per a imposar-los als altres amb la fi de justificar l'intercanvi injust, el genocidi, la destrucció cultural... I això és tota una història llarga de dominació.
La “interculturalitat” plantejaria la reflexió no definitiva, però sí que una valoració que ens permeta partir de situacions iguals, de reconéixer als altres com a detenidors de cultura, detenidors d'història, capaços de dialogar, i reconéixer sempre en les altres persones de qui podem aprendre sempre que els deixem parlar, i sobretot que els escoltem. Perquè la “interculturalitat” ens proposa dos desafiaments: la modèstia, imaginar-se que els altres saben, però sobretot ens proposa un aprenentatge de l'escolta, perquè tota tendència de centrar-nos en la nostra pròpia cultura ens porta al que s'anomena l’“autisme intel·lectual”. Aquesta idea de pensar que “el saber és poder” i aquesta idea d’“apropiar-se del saber per a utilitzar el poder” i desenvolupar la dominació econòmica, cultural, política, ideològica i religiosa, ens ha portat a tantes catàstrofes en la història de la Humanitat.


Globalització i mundialització neoliberal
—No fa massa, en el Congrés d’Escola Valenciana, on va estar Ignacio Ramonet i l'argentí Cardelli, es va plantejar precisament que han existit distintes mundialitzacions amb les seues característiques. Ells parlaven de la globalització com una mundialització neoliberal. Què hi ha de diferent en aquesta globalització que ara se'ns presenta, respecte a les anteriors mundialitzacions?
—Jo pense que la “mundialització”, en termes francòfons, o la “globalització”, en termes anglòfons, té una història de cinc segles, la història d'imposar als altres models de societat, de comportament, models de vida diària, models econòmics, financers, culturals... va començar fa temps. Va començar amb les Croades, en el moment en què els cristians, amb el pretext d'imposar la “vertadera” religió, van justificar una guerra de conquista en realitat sobre el que era l'hegemonia otomana dins del Mediterrani. En el cas del món occidental és una mundialització que es desenvolupa a partir de l'etnocentrisme europeu: partir de la “vertadera” cultura, la “vertadera” civilització, el “vertader” model únic homogeni per a la civilització planetària, i hi ha tres etapes d'aquesta història de cinc segles: la primera és l'evangelització dels pagans, que cobreix des del segle XV fins al segle XVIII, que és el gran pretext per a justificar el colonialisme; la segona és la civilització dels salvatges, que va des del segle XVIII fins al segle XX, que és la caracterització dels altres com formant part de la “animalitat” i els que dominen, forma part de la “humanitat”, el que va justificar el tràfic d'esclaus, amb milions i milions de víctimes, el que va justificar el genocidi dels pobles amerindis, la destrucció de les cultures africanes, la invasió en l'Àsia; i finalment, en el segle XX, una tercera mundialització que ens proposa el desenvolupament com un mite, i com un model de societat. El pretext és el següent: “vostés, en el Sud, en l'àrea geogràfica dominada, són pobres simplement perquè estan subdesenrotllats”, el que permet desenvolupar des dels anys 60 —després de grans conflictes importants en el món, com és la revolució cubana en el 59, la revolució en Xina en el 49, i les altres revolucions que han creat un món bipolar— de presentar el desenvolupament com un mite civilitzatori en què la dominació postcolonial troba més o menys la seua manifestació d'apogeu.
Aquest discurs desenvolupador, aquesta imposició, arriba fins 1989, quan es destrueix el món bipolar, i ingressem en la quarta etapa d'evangelització —perquè per a mi sempre estic pensant en la globalització com la quarta evangelització—.
La diferència és la següent: les tres primeres etapes anteriors, que cobreixen cinc segles, són imposicions econòmiques, financeres, polítiques, ideològiques, religioses, culturals fetes a partir dels estats, que són la primera instància i el primer poder polític. La globalització actual es fa en un context diferent: són en realitat un conglomerat de multinacionals que han suplantat el poder polític dels estats, que estan prou debilitats i que, al ritme que seguim, convertiran les Nacions Unides en una ONG, perquè en realitat les decisions ja es prenen a d’altres nivells. Són quelcom així com dos-cents quaranta-i- tants grups econòmics que en realitat controlen una gran part de la riquesa de la humanitat. Hi ha certes multinacionals que superen fàcilment en el seu haver, riqueses superiors a 20 o 30 països d'aquest món.
Aquest és el drama, són interessos mesquins, privats, grups de família els que realment van acumulant, i van concentrant la riquesa enfront d'estats debilitats, que no tenen cap opció d'arbitrar les condicions, sota una ideologia neoliberal. I aquesta ideologia neoliberal és molt perversa en el sentit que considera l'educació, la salut pública, la cultura i el domini social, com a serveis privats. És la privatització dels serveis públics el que ens porta a una perversió històrica molt greu perquè tasques com l'educació, que eren deures públics de l'estat, que va costar molts segles de lluita obtenir, es converteixen en mercaderies, l'educació es privatitza, els serveis socials es privatitzen, es comercialitza la cultura, s'industrialitza la cultura. El drama de tot aquest procés de globalització, iniciat en 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i amb el desmantellament del que va ser l'exunió Soviètica fins a 1991, ens enfronta a tot un projecte de mundialització econòmica i financera, però que té un gran buit històric, que és la falta d'un projecte de societat viable.
Quan parle de la “societat viable” és la societat capaç de respondre a tres grans desafiaments: el desafiament ètic, que és fonamental per a assumir el segon desafiament, que és el desafiament ecològic. Tenim el gran desfasament entre societat i estat. Tenim, d'un altre costat, el control arbitrari, corrupte sobre els partits polítics que eren els intermediaris entre la societat civil i l'estat. Pràcticament trobem als ciutadans desproveïts de tota possibilitat de defensa política, de tot arbitratge, i a més, el desafiament de la dignitat humana.
Els Estats Units, que són els que hegemonitzen aquest procés de mundialització econòmica i financera i els que han utilitzat Xile i Anglaterra com a laboratoris previs al desenvolupament d'aquesta ideologia neoliberal —que és la glorificació de l'individu, que és la destrucció de solidaritats, que és la destrucció de possibilitats d'imaginar una societat conjunta, de llaços socials forts,...— no tenen un projecte de societat ni per a ells. Els 39 milions de miserables que hi ha en els Estats Units no tenen una proposició. A més és un tipus de misèria que produeix l'exclusió.
Perquè les quatre mundialitzacions tenen una constant, que és l'exclusió. En aquests processos històrics hi ha tres actors: hi ha els globalitzadors, els globalitzats i els exclosos. I els exclosos dins de la societat contemporània són aquells que no poden integrar-se a la societat de consum i a una societat on podem imaginar que és el mercat que administra el que abans eren serveis públics que podien ser la base de la dignitat, de l'ètica. I això ens confronta realment a un gran desafiament al conjunt dels ciutadans.

Resposta ciutadana
—Quina resposta com a ciutadans, en un país amb formes democràtiques —Perquè hi ha molts països en què ni tan sols les formes són democràtiques—, com a ciutadans, de quina manera podem respondre a això? I com a mestres, o com a usuaris de l'educació, des de l'escola, com podem contestar a això?
—Des de l'escola. Jo pense que l'escola té un desafiament, i a més al mateix temps jo pense que l'escola té un lloc privilegiat per a reaccionar. Les guerres es fabriquen primer en els caps de les gents, els conflictes es fabriquen primer en el cap de les persones. L'escola, en la possibilitat de transmetre sistemes de valors, visions del món, construcció de coneixement, sobretot construcció de dignitat, i construcció de futur, que és el que necessitem com a projecte humà, té un lloc privilegiat i un lloc extraordinari que ocupar en aquest procés. És la construcció d'un esperit crític, la construcció d'un procés que permeta prendre a la gent consciència de la seua situació d'actors històrics, d'anar en contra d'aquesta concepció comercial, mercantilista de l'educació, i utilitzar l'educació com un instrument d'alliberament. Pense en aquests moments a la proposició extraordinària que va fer Paulo Freire en els anys 60 en el context de la societat brasilera, una societat esgarrada per un grup de famílies que es van apropiar dels sectors més importants de la producció de l'economia brasilera, i la idea de l'educació no es limita a l'aprenentatge de la lectura o de l'escriptura, va molt més enllà. Va a la possibilitat d'utilitzar l'educació com la possibilitat d'una presa de consciència i d'associar l'aprenentatge de l'escriptura i de la lectura un aprenentatge de la realitat social.
Però açò s'haurà de fer a partir d'una educació del diàleg, de la participació, i on l'alfabetització no es limita a l'escriptura o a la lectura, sinó que cal començar per una alfabetització històrica. Necessitem comprendre en quin context històric vivim, necessitem conéixer el passat per a saber a on anem, com construïm el futur. M'imagine una alfabetització social, una alfabetització política, però sobretot, els mestres i els que treballem en l'educació tenim la obligació d'una alfabetització en l'escolta, un aprenentatge d'escoltar als altres, de respectar-los i d'entendre que cadascú de nosaltres sap alguna cosa, i que només donant-li la paraula i escoltant-lo anem a construir noves alternatives, noves respostes.
Jo crec que contra el racisme, contra el consumisme, contra la banalització i la destrucció de la dignitat de les persones queda, com ho diuen els pensadors contemporanis, l'educació, l'educació, l'educació... però no l'educació com un sistema de dominació d'idees ja construïdes en les quals es tanca a les persones, sinó l'educació com un instrument de construcció d'esperit crític, d'esperit de diàleg i sobretot de reflexió i d'acció, de teoria i de pràctica.

“La història de la Humanitat és la història de les migracions”
—El fenomen de la immigració que últimament, a Europa especialment, està preocupant, entre altres factors perquè des de determinats governs s'està presentant com un problema, Com veus tu, que ets un immigrant a Suïssa, la situació de la immigració a Perú o en Iberoamèrica i ací aquesta reacció amb lleis antiimmigració amb les que es pretén eliminar dels papers a un nombre de gent que ve només demanant treball, i que hi ha treball ací...? Com veus aqueixa dualitat?
—Tornem al rol de l'educació. L'educació és l'exercici de la construcció de la memòria històrica. El poble espanyol necessita reconstruir la seua pròpia memòria. El continent europeu, els governants del qual es reuniran el 20 de juny a Sevilla, també. Caldria dir-los a tots aquests representants polítics que estan tan alterats, tan turmentats pel problema d'aquesta immigració “que ens envaeix”, entre cometes, que entre 1845 i 1950, 50 milions d'europeus van emigrar cap al que ells —dins de la seua ignorància de la geografia de l'època— anomenaven Amèrica, que podia ser des del Canadà fins a Xile. 50 milions d'europeus! Que van ser rebuts, que van poder instal·lar-se, que van poder realitzar-se materialment, culturalment, i el producte de tot això és la ubicació social que tenen en diferents països. Imaginem la presència d'aquesta immigració triomfant d'espanyols a Veneçuela, a Brasil, a l’Argentina o en qualsevol altre lloc del món...
La història de la Humanitat és la història de les migracions. En el context de la globalització, la globalització ens obligarà i ens recordarà històricament que estem “condemnats, entre cometes, a emigrar”. Per ara els fluxos de l'emigració vénen del Sud, que és on la dominació econòmica, financera, del capitalisme salvatge —perquè no és el mateix el capitalisme del Nord que respecta encara en la mesura que es puga condicions de treball, lleis establides, arbitratges de l'estat—. No, el capitalisme del Sud és un capitalisme salvatge, sense escrúpols, que destrossa no sols les persones, destrossa el medi ambient, destrossa els recursos naturals, crea condicions difícils de supervivència, crea catàstrofes com el cas argentí, que és prou conegut, crea situacions terribles, com la destrucció de l'economia equatoriana per exemple o de tots aquests països de l'àrea andina, crea conflictes per la profunda desigualtat social i la corrupció política enorme de les administracions d'aqueixos països, que obliguen a gent desesperada a buscar horitzons. I és a través de tota una imatge que ens ven la televisió, és que la gent creu que al Nord queda com a estereotip la possibilitat de realitzar.
Com fer front a aquesta famosa emigració? Emigració que a més és necessària, és necessària per a l'economia espanyola. Es parla d'una possibilitat de més de 70 milions d'immigrants en els 20 anys pròxims, per a més o menys solucionar els problemes econòmics, les necessitats de mà d'obra i sobretot la possibilitat de finançar els sistemes de jubilació i del manteniment de les finances de l'estat per assumir totes les tasques davant de la societat. Jo pense que el procés de globalització és un procés profundament irracional, és un procés en què està absent la dimensió humana, és capaç de destruir als seus propis fills: els estem veient amb el fenomen de deslocalització, multinacionals del Nord a la recerca de majors beneficis encara destrossen el mercat de treball en el Nord per a buscar preus molt més barats i creen la desocupació dels seus propis fills. És la demostració de com el monstre es menja als seus propis fills, i ho pot vosté veure en la crònica financera, comercial, industrial europea dels últims anys: el tancament massiu de fàbriques, de centres de treball on, fins i tot tradicions familiars com l'acer, la siderúrgia, la metal·lúrgia, en països com França com Alemanya, no sols han destrossat llocs de treball, han destrossat persones, famílies, identitats i dignitats.
I, al mateix temps, el xantatge d'organismes financers d'aquesta globalització —que són el Fons Monetari i el Banc Mundial— exigeixen als estats després de la destrucció de tota l'estructura social dels seus països —com és el cas de Xile o Perú o d'Argentina ara— on exigeixen, per exemple, que un milió i mig de persones que treballen com a funcionaris de l'estat en sectors de l'educació, de la salut i del social se'n vagen al carrer i, darrere d'ells, milions i milions de famílies, empenyent-los pràcticament a la desesperació.
I en aquesta desesperació la immigració cap al Nord és inevitable. És un fenomen d'esquizofrènia geopolítica que, desgraciadament, fa víctimes, tant en el Nord com en el Sud.
Modèstia, tolerància, coherència, racionalitat podrien ser les paraules clau per a pensar aquests fluxos. Jo pense que, ecològicament, compartim el mateix espai. El major desafiament per al que ara s'anomena “democràcia occidental”, que està ple de cinismes i d'hipocresia, és com gestionar la pluralitat. Perquè, de totes les maneres, sense comptar amb la immigració, Espanya ja és, i ha sigut des de fa molts segles, una societat multicultural. Si anem al segle XV Espanya és una societat multicultural que va tindre la intel·ligència de cohabitar i aprofitar les seues diversitats culturals.
El conjunt de la societat europea i de la societat d'Àfrica, d'Àsia, d'Amèrica Llatina és d'unes societats multiculturals. Tota lògica monocultural no pot ser sinó una lògica arbitrària, autoritària, arrogant, dèspota, que no gestionarà res. Pense que el major desafiament de les democràcies actuals és com gestionar la pluralitat, com imaginar la cohabitació de diferents cultures.
—Un desig, finalment, respecte al fenomen de les migracions.
—Memòria històrica, modèstia, tolerància i intel·ligència. Perquè part del futur d'aquestes societats es juga a partir de la intel·ligència que puguen tenir els que administren aquestes societats per a no portar a conflictes innecessaris, encara quan es diga que la nostra espècie animal, la nostra espècie humana, té la tendència només a aprendre de les catàstrofes perquè hi ha vegades que és incapaç d’prendre per l'amor o la intel·ligència.


Ontinyent, la Vall d’Albaida, 6 de juny del 2002

ELS ALTRES VALLDALBAIDINS / 2- Pétar, de cambrer en Bulgària a fuster en la Vall d’Albaida

Lluís M. Segrelles

Pétar és un búlgar de 40 anys, casat i amb dues filles, de 19 i 18 anys respectivament.
Duu any i mig a la Vall d’Albaida, on va acudir procedent d’Énguera, a la Canal de Navarrés, on ja hi ha una abundosa colònia de búlgars.
Pétar (‘Pere’ en llengua búlgara) vivia a Panagyuriste, una localitat d’uns 20.000 habitants (“un poble menut” en diu ell), situada en l’oblast o província que té Plovdiv com capital. Panagyuriste està situada a uns 85 quilòmetres de la capital de Bulgària, Sofia, que ell pronuncia amb una o ben tònica.
Famosa per les seues mines de coure, Panagyuriste també és coneguda pel seu “tresor” arqueològic, de reconeguda importància històrica, i que ens remunta a l’època dels tracis. També hi ha fàbriques tèxtils: camises, tovalloles, barnussos...
Des de 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, el treball s’hi ha tornat força inestable, insegur, amb la minsa possibilitat de poder treballar a temporades.
Amb un creixement negatiu de –2,7% (1985-94), una inflació anual del 42,2% (1984-94), l’índex de preu al consumidor se situava en 100 en 1990 i en 2841,7 en 1994.
Pétar em confirma les dades, i m’indica que ara els preus a Bulgària són com els d’Espanya, “però els salaris, no”.
Per fer-nos una idea, la seua moneda, el leva es canviava com 1 marc alemany. I el sou d’un mestre és a hores d’ara l’equivalent a uns 160 € al mes, entre 50 i 60 € el d’un cambrer, sou que “només dóna per a pa i poc més”. El salari més alt ¾“és molt per a Bulgària”, insisteix¾ és el que es paga a les mines, entre 250 i 300 € al mes. Un pensionista, per contra, amb 28 € mensuals, només pot fer-se amb pa i llet.
I la desfeta demogràfica ho diu tot: quan hi havia un previsió de 8 milions d’habitants per a l’any 2000, hi ha 2 milions i mig d’emigrants, i al país resten 2 milions de pensionistes. Envelliment i depauperació: un còctel que ha fet eixir del país la gent jove.
En parlar de política, Pétar manifesta una certa esperança amb l’arribada del nou primer ministre, Simeó: un rei com a cap del govern de la República. Paradoxes del destí de les monarquies europees.
En preguntar-li perquè ha vingut, aquest búlgar eixut, canós i amical, ens explica que va ser cambrer durant 16 anys, i que amb la penúria que va provocar l’arribada del capitalisme en 1989, s’hi va quedar sense feina, igual que la meitat dels seus compatriotes.
Quan s’hi va veure obligat a emigrar, s’hi va traslladar ¾“en autobús, que és més barat”¾ a través de l’ex-Iugoslàvia, Hongria, Itàlia, França, Alemanya, on ha deixat amics... però ell se’n va venir cridat per uns amics instal·lats a la nombrosa colònia de búlgars enguerins. Aquests l’ajudaren una mica, fins que s’hi va establir. Va estar treballant en Aielo de Malferit i en l’Olleria. Abans vivia amb 5 persones més, però ara, amb els papers “en regla” i amb treball segur a una fusteria, guaita l’horitzó amb un cert optimisme, i s’hi pot permetre viure sol. Amb la tremenda enyorança, això sí, que els seus ulls blaus no poden amagar, de dur-se la seua família. La seua muller treballa de sotscap a una entitat bancària, i la seua filla major estudia Econòmiques: “a Bulgària s’estudia molt”, però l’esforç que cal fer per la quantitat i la qualitat dels estudis no té posteriorment un reflex en la situació laboral dels ciutadans i ciutadanes.
Confessa que s’hi ha quedat a la Vall d’Albaida, amb prop d’un centenar més de búlgars, perquè no li agrada Alemanya: ací l’idioma és més fàcil, el clima mediterrani ho fa tot més amable i no ha tingut problemes en trobar treball. Li agrada la tranquil·litat dels nostres pobles, “i la gent d’ací”, li agrada el nostre caràcter, “sinó, me n’aniria a un altre poble o a un altre país”.
Manifesta gran admiració per la filosofia vital de la nostra gent i del nostre secà mediterrani: “treballar en la indústria i, quan arriba el cap de setmana, al camp”.

Agraït
L’agraïment és un altre sentiment que li ix al llarg de la conversa, més d’una vegada. No té prou paraules per donar les gràcies a Maria i Antonio, aquest matrimoni de valldalbaidins que l’han ajudat, fins i tot a presentar els papers de la legalització. Toni, en un apart, m’ha confessat de com alguna gestoria d’una ciutat mesetària peninsular els intentava convéncer de presentar papers mitjançant els seus serveis, a canvi d’uns quantiosos guanys. Com se n’aprofiten aquests miserables del foraster!
Pétar creu que ja no n’hi ha treball per a tots. Ell té amics que tenen la documentació, i no tenen treball. Té una amiga a València, que coneix castellà, anglés, que treballava en informàtica i en vaixells de passatgers... i que no pot treballar perquè no tindrà papers fins d’ací un mes. Pétar s’hi mostra comprensiu amb l’empresariat d’ací, que no pot agafar cada dia 100 persones, per molt que vulga.
Un Pétar optimista manifesta la seua esperança en l’entrada de Bulgària a la Unió Europea.
Al·lucina amb les festes de moros i cristians, i això li serveix per donar-nos una lliçó de convivència: al seu país d’origen hi ha cristians ortodoxos i musulmans, en harmonia. A banda de la llengua búlgara s’hi parla grec, turc i armeni. I en nomenar-li sobre els gitanos, em parla quasi afectuosament dels “zíngars nòmades, als qui els falta de tot”, amb els quals es solidaritza.
I ho diu ell, un emigrant a terra nostra.
Espera ansiós que li donem l’adreça d’Internet de Vilaweb Ontinyent per dir-la a la seua filla i que ens puga llegir des de Panagyuriste.


La Vall d’Albaida, 30 d’abril de 2002


Bulgària a Internet

Quan coneixeu un búlgar, o búlgara, i per tal d’estalviar-vos malentesos, hem d’aprendre llenguatge gestual, abans d’acostar-nos a l’idioma. El primer que hem de saber és com afirmen i neguen amb el cap: exactament al contrari que nosaltres. Per tant, hem de tenir clar que un búlgar per afirmar balanceja el cap tal i com nosaltres neguem i diu Da = Da . Per contra, quan vol dir que No = Ne , fan cabotades d’arrere cap avant, igualet que quan nosaltres afirmem.
La segona cosa a tenir en compte és que la llengua búlgara és una llengua eslava del sud, balcànica, emparentada amb el serbo-croata i l’eslové. Empren l’alfabet cirílic. És convenient, doncs, que per navegar a la xarxa tingueu instal·lades aquestes fonts per poder-les llegir.
A la xarxa podeu trobar bona cosa d’informació sobre l’origen històric, i els daltabaixos d’una regió sotmesa a constants invasions otomanes, etc. sobre Sant Ciril i Sant Metodi.
En català podeu consultar la completíssima pàgina de Brinkster.com.
En castellà us recomanem la Guía del Mundo, en versió comercial, i la Guía del Mundo d’Eurosur, en versió solidària, totes dues amb informació general i sinopsis històriques, estadístiques.
Pel que fa a la cartografia podeu consultar mapes a la Cartoteca de la Universitat Autònoma de Barcelona, o la de Medamèrica de la Universitat de Barcelona.
Sobre l’actualitat diària hi ha els diaris búlgars en línia. I des del món alternatiu hi ha accions contra el control burocràtic d’Internet a Bulgària, que no només ací hi ha LSSI.
Pel que fa a l’actualitat econòmica, cal que consulteu l’Observatori de la Mediterrània, impulsada per “Sa Nostra”, la caixa d’estalvis de les Illes Balears., que dedica el seu número 4, de gener de 2002, a Bulgària.
Quant a la història, ens pot resultar ben aclaridora la consulta a la pàgina Bulgaria-Italia.
I pel que fa a la cultura, hem de destacar l’impressionant arxiu musical a Internet, tant des de pàgines búlgares com italianes, ben sovint de pagament, i que exploten un fenomen com els del “Misteri de les veus búlgares”. També podeu conéixer més coses dels cants litúrgics búlgars, així com consultar música folk, rock, house i techno, i d’altres.
I finalment, la millor pàgina d’aquest país, per a conéixer les seues localitats, és la de http://bulgaria.lap.hu/index.html.

ELS ALTRES VALLDALBAIDINS / 1- Marija, immigrant lituana a la Vall d’Albaida

Lluís M. Segrelles


Marija és una immigrant il·legal arribada fa poc més d’un parell de mesos a la Vall d’Albaida.
El seu nom d’ací és fictici, com el de tants altres que ací treballen i que el govern espanyol s’entossudeix en no reconéixer als papers. En el seu món oficial, aquest govern voldria que foren persones fictícies, però la realitat és crua: són persones, i són reals, i no desapareixen per decrets tranuitats. Encara que el seu treball ací siga el que nosaltres no volem, i que això ens aporte benestar.
Marija és lituana, té 23 anys i és estudiant de sociologia a Šiauliai. Nascuda a Mažeikiai, al nord de Lituània (Leituva), prové d’una família de vuit germans, a un país que d’ací no res serà membre de la Unió Europea, i que ja ha participat com a convidat a la recent cimera de Barcelona.
La conversa transcorre a mitges entre mots en valencià, en castellà, en anglés i gestos, sobretot molts gestos. I també amb la consulta quasi compulsiva a un minidiccionari de butxaca que Marija confessa haver-se estudiat de memòria. L’idioma per al qual ens havia preparat l’última llei educativa del franquisme, la de 1970, era el francés. Ara ja s’hi duu l’anglés. A Marija la prepararen per aprendre rus, però ha de conéixer ben bé l’anglés. Fracassos de la vida educativa i política de dues dictadures.

Els motius
Quan li pregunte el que més li agrada del nostre País, i encara que us sone a tòpic, contesta que “el temps”. I rebla el clau: “ací no fa fred”. No fa, evidentment, el fred d’un país bàltic on a l’hivern el fred gela la mar. L’avise, però, de la calor de l’estiu a terres valencianes, però això sembla no importar-li. L’existencialisme li arriba també a l’oratge.
La segona qüestió que més li agrada del nostre país és que “pots viure. Tens treball i diners per a viure”. Repassem les dades econòmiques de Lituània, i me les confirma. Li mostre uns fulls impresos extrets d’Eurosur. A mi, de pensar-ho, se m’ericen els cabells. Amb una inflació anual del 102,3% entre 1984 i 1994, i un índex de preus al consumidor que esborrona: 100 en 1990 i 31.156 en 1994. A hores d’ara un professor cobra uns 200 € al mes, o un dependent d’una botiga al voltant de 120 €. I, si no em falla l’atípica traducció, el lloguer d’una casa per a 5 persones pot costar ben bé de 500 a 1500 € mensuals.
A Mažeikiai hi ha actualment un 56% d’aturats, amb una població que gira al voltant de la indústria de la nafta, mig en mans dels ianquis. No té Marija molt bona opinió dels ianquis. Per contra, parla molt bé de Gorbatxev i la Perestroika, quan el seu país pertanyia encara a la desapareguda URSS. L’any 1991, amb l’enyorada independència lituana i l’arribada simultània del capitalisme salvatge, tot aqueix món se’n va anar en orris.
Quan repassem les previsions poblacionals, que preveien 4 milions d’habitants per a l’any 2000, m’ho corregeix: ara no en viuen al país més de 3 milions i mig. La resta han hagut d’emigrar. I em diu que, quan torne, em durà dades actualitzades. L’honor del meu servei de documentació em cau per terra. La realitat supera el món virtual.
En preguntar-li perquè ha vingut al País Valencià, quan, pel camí, deixa països més rics com França o Alemanya... em dóna alguns motius: que ja hi ha molts immigrants, i que ací ja té, des de fa dos anys, una germana. També la reunificació alemanya i el fet que d’altres immigrants s’hagen avançat a l’onada bàltica són bones raons. Un altre país que atrau als lituans són els Estats Units.

La vida a la Vall
Ara ella, que ha vingut amb un altre germà, treballa en feines del camp o de neteja de cases... el que ix bonament.
En tocar el tema dels problemes que, com immigrants, s’hi han trobat en destaca un: la il·legalitat de la seua vida a les nostres terres els fa vulnerables, especialment davant alguns grups de mafiosos dels seus països, que els feien pagar cada mes al voltant de 120 € per mantindre la integritat física. De la desarticulació d’un d’aquests grups us va informar puntualment Vilaweb Ontinyent en setembre de 2001.
En parlar de l’actitud dels valldalbaidins, hi destaca, en primer lloc, la “desconfiança” que genera tot foraster. I, en els cas d’aquestes xiques rosses i joves, hi ha alguna que altra veu que de seguida les vol relacionar amb la prostitució. Una fixació més del sisé manament dels catòlics. No saben aquests malpensats habitants d’ací que, segurament els qui vénen ho són també, i més practicants i tot. Com així m’ho confirma Marija. Amb el temps i en veure’ls treballar i fer vida normal, comencen a passar aquestes manies i reticències.
Enyora Marija poder llegir i saber del seu país, però se li obrin els ulls de bat a bat en veure que Internet li pot facilitar les coses, i que és un servei molt emprat pels immigrants a les biblioteques públiques de la comarca.

El futur
Ara se’n torna Marija a Lituània. S’ha d’examinar d’algunes matèries de la carrera. Haurà de tornar, però, a la Vall per aconseguir els suficients ingressos i acabar la llicenciatura.
Confessa en veu alta que vol aprendre castellà i valencià. I, amb el seu nivell d’anglés, segurament podria cursar estudis universitaris al nostre país. En una situació normal, a Lituània voldria treballar exercint la docència a un institut, impartint matemàtiques a poder ser.
Això segurament podrà ser possible quan Europa no siga només economia i quan els governants, elegits pels ciutadans, pensen en les persones.
Que vaja bé!


La Vall d’Albaida, 17 de març de 2002.



Lituània a Internet

Quan poseu a qualsevol cercador la paraula Lituània, en català, o Lituania, en castellà, les pàgines que us apareixeran estaran escrites sovint en lituà i anglés, però també en rus. Per tant és convenient que tingueu instal·lades al vostre ordinador les fonts de l’alfabet cirílic.
En català us apareixerà la cartoteca de la Universitat Autònoma de Barcelona, o l’apartat lituà de cançons populars d’Europa que hi ha al XTEC. I, després, molta informació esportiva.
En castellà destaca la Guía del Mundo del Instituto del Tercer Mundo, que inclou una sinopsi del país, història, estadístiques i mapes. Bienvenidos a Lituania és una web en castellà que vol servir de punt de trobada dels lituans que hi ha a l’estat espanyol o a d’altres països castellanoparlants. També hi ha l’esquifida web de l’ambaixada de Lituània al regne d’Espanya.
A partir d’ací la immensa majoria de les pàgines dedicades a aquest país bàltic us apareixeran en lituà, anglés o rus. Si no tenen versió bilingüe en anglés, us aconselle que empreu el traductor on-line de la Universitat d’Oviedo, on només heu de posar l’adreça escollida i us la traduirà, d’aquella manera, però un poc més comprensible.
La millor pàgina sobre aquest país potser siga Lithuania, Lithuanian Central Internet Gates, un projecte encara en construcció i que vol la participació d’institucions públiques i privades per omplir-la de contingut.
I, per al cas que ens ocupa, aquest pàgina de Mažeikiai us donarà una abundant informació de la ciutat i de la rodalia, de la regió de Samogitia i de la seua història, cultura, llengua, folklore...
I podeu escoltar música mentrestant.

‘Els altres valldalbaidins’ 0

Una mirada aclaridora sobre la realitat dels immigrants que viuen i treballen a la Vall d’Albaida en 2002


Vilaweb Ontinyent, una vegada més, aposta pel periodisme d’investigació i de divulgació i, a partir d’avui, enceta una sèrie d’articles que tracten d’aportar una altra visió, que creiem necessària i que us permetrà anar descobrint, pràcticament alhora que l’equip periodístic i tècnic del nostre diari electrònic, qui són, com viuen, i quins motius han mogut a eixir forçadament de les seues pàtries, aquestes persones nouvingudes a la nostra Vall.
Coneixerem, des de la nostra ignorància geogràfica i humana d’un món globalitzat, les seues terres. I sabrem què en pensen de nosaltres.
Gràcies a Internet arribarem a veure (això d’entendre ja són altres calces) textos en les seues llengües, ens acostumarem a veure pàgines en grafia llatina, cirílica o àrab. I, tal i com ells fan en vindre al nostre País, haurem de fer servir totes les nostres habilitats lingüístiques... i posarem en pràctica els coneixements d’anglés o de francés adquirits a l’escola, els farem funcionals per fi.
També podrem escoltar les seues fonètiques i gaudirem de la bellesa d’uns països antics i d’altres de moderns, on tots ells i elles han deixat la meitat dels seus cors. Símbols, imatges i cançons d’uns veïns nostres.
No pretenem altra cosa més que superar, si no anihilar, la desinformació i el desconeixement racional, que no duu més que a la incomprensió i fa que traiem a passejar les pors ancestrals i la desconfiança al distint, al foraster, a l’estranger.
Ha fet falta que es produira un tràgic esdeveniment, la mort d’un albanokosovar, perquè tothom (policia, mitjans de comunicació, autoritats i ciutadans) férem ben palesa la nostra ignorància: colombià, bosni, lituà, ‘moro’ o cristià... de tot hem dit.
Però tot això es cura. I no cal recordar que el nostre també ha sigut fins no fa massa un país d’emigrants.
Nosaltres només us brindem l’oportunitat d’acompanyar-nos en el nostre viatge virtual de la mà de persones reals: aquests ‘altres’ valldalbaidins.
Esperem que us agrade.
Amb aqueixa intenció ho hem fet.

La Vall d’Albaida, abril de 2002