dissabte, 28 de juliol de 2007

ELS ALTRES VALLDALBAIDINS / 4- Marcia Romero, una equatoriana en Albaida

Maria Josep Garcia


La nostra amiga Marcia té 37 anys. Va nàixer a Santo Domingo de los Colorados, en la província de Pichincha en Equador. Santo Domingo, a banda de tenir llengua pròpia, el tsafiqui, i ser bressol ètnic dels tsáchilas, té campus universitari, diòcesi, associació de ramaders, volcans...
Té set germans i germanes. Sa mare és llicenciada en Anglés i, amb 69 anys, continua treballant en un institut de professora. No es pensa jubilar perquè se sent bé així, donant classes. Segons Marcia, és una dona forta i molt bona mestra. Son pare és fuster. Corresponen a una família mitjana alta, tots els germans i germanes han estudiat com a mínim batxillerat, i un dels seus germans és mestre.
Dues de les seues germanes vingueren també a l’estat espanyol. La primera germana fa vuit anys, i fins ara treballava en una empresa de neteja a pesar de tindre també el batxillerat. Ara s’ha casat amb un equatorià i torna al seu país.
La segona germana que va vindre abans que ella, ho va fer per a millorar la seua situació econòmica. El mateix motiu que va provocar que Marcia vinguera al nostre país. Esperant fer realitat el somni que els venen a casa seua: que en Espanya es poden guanyar molts diners, perquè hi ha feina fàcil.
Marcia és una dona molt forta, que té les coses clares i sobretot molt positiva, això l’ha fet eixir molt ben parada dels avatars de la vida.

La vida a Equador
Les relacions amb un jove veí seu la van deixar embarassada i la van fer casar-se sense cap raó de ser. De fet ens confessa que no va conviure amb ell durant tot l’embaràs i després del naixement de la filla, de seguida es van separar. En quedar-se embarassada es van truncar els desitjos de Marcia, d’estudiar Medicina, i amb el batxillerat de Química i Biologia, es va posar a treballar de secretària administrativa en un hotel de la seua ciutat i, al mateix temps, va estudiar en la universitat a distància Anglés i Secretariat.
Als dos anys de treballar com a secretària en un hotel va conèixer al seu actual marit, Galo.
Quan es van casar tot els anava bé, ell treballava en una multinacional i ella va decidir muntar el seu propi negoci, un restaurant. Embarcant-se amb préstecs, com qualsevol família d’ací, per a iniciar-lo.
Al seu país és normal tindre fills, igual que ací, però allí el normal és tenir-ne de quatre en l’alça. Això van fer ells. En total tenen quatre fills, tres xiquetes: Madelein, Tatiana, Angie i per últim el buscat xiquet, Kevin. Però aquests no van vindre amb un pa baix del braç...
De fet, d’una situació normalitzada, el seu país, Equador, es va veure abocat a una inestabilitat econòmica, provocada per les males gestions dels governants.
Marcia recorda que abans no estaven tant malament, però fa més de quatre anys, es va crear en aquest país una situació molt dolenta, per a les classes mitjanes i encara pitjor per a les baixes. Van pujar molt els preus i gens els salaris.
Considera que el seu país era i és un país amb recursos, però que cap dirigent ha sabut aprofitar-los per al bé de tota la societat i sols han sabut que aprofitar-se’n uns quants. A més a més, està la l’ombra d’EUA que no els deixa prosperar i sols crea empreses multinacionals que obri i tanca al seu capritx. Totes les petrolieres també estan sota el seu domini.
Davant aquesta situació moltes persones que treballaven pel seu compte (autònoms) van veure com la seua situació empitjorava i no tingueren més remei que l’eixida del país per portar endavant les seus famílies. I el lloc més adequat, per la llengua i pel treball, és Espanya, la “madre patria...”
Ella no havia pensat mai en vindre ací, sempre ha cregut que treballant en la seua terra, les coses podien funcionar. Però va arribar un moment que els deutes no els podia pagar. Van decidir que fóra ella la que se’n vinguera, ja que tenia ací les dues germanes que l’ajudarien a buscar feina. Per a ella va ser molt fort deixar a les seus filles i al seu fill amb sols nou mesos. Al mateix temps que estaven decidint açò, la multinacional on treballava l’home va començar també a tindre problemes i van començar a acomiadar els treballadors. Al poc de temps ell va tindre que deixar la seua feina i dedicar-se a vendre targetes.
Per a poder vindre-se’n van vendre el restaurant, on tenia fixos totes els dies 20 comensals, la camioneta, etc.
Per a Marcia va ser molt fort deixar la seua família, però havia de pagar deutes. Aqueixa data fatídica va ser el 13 de setembre del 99, el dia més trist per a ella. Va tindre que deixar a la filla major amb sa mare i als altres tres amb la seua sogra. Açò també va ser molt dur per als xiquets, ja que tots estaven molt units, i, a més a més, cadascú viuria en una ciutat diferent i prou lluny uns dels altres.
Marcia, reflexiona en veu alta i em comenta que ací els costums són diferents, allí els joves es coneixen, es casen, arrenden una casa, tenen molts fills, però no es plantegen tindre una casa, perquè no els eduquen per al futur, viuen molt el present.
Ella té clar que ara que és jove ha de treballar pels seus fills i ara sobretot perquè per fi estan junts.

A Madrid
El primer lloc on va viure i treballar va ser a Madrid. Per a ella va ser molt traumàtic. De ser l’ama d’un restaurant al seu país, es va convertir en una “ajudanta de l’ajudanta” d’un bar. On la seua feina era pelar creïlles de les 2 del migdia fins les 4 de la matinada. Durant mes i mig va estar pelant 5 sacs de creïlles tots els dies, netejant el restaurant i els excusats, quan ella mai havia netejat res, que no fóra sa casa, és clar!
En aquesta feina la volien molt, l’amo deia que no havia vist a ningú pelar millor les creïlles!!, però ella no ho va suportar. L’amo li va oferir arreglar-li els papers, però ella no hi estava còmoda i, menys encara, per haver d’eixir pels carrers de Madrid a altes hores de la matinada. Ella patia i el seu home a Equador, també estava molt intranquil i el seu matrimoni perillava.
Finalment per mitjà d’un anunci al diari, va trobar una feina de tindre cura d’una iaia. Allí la seua situació va millorar molt, es va tranquil·litzar i al cap de 6 mesos va aconseguir pagar les deutes i portar al seu marit al seu costat.
A pesar d’estar molt a gust amb la iaia, l’hagueren de deixar perquè necessitaven buscar una feina on treballar els dos junts. Per a Marcia va ser molt trist deixar-la, perquè ella la volia molt.
Van trobar un anunci que deia que buscaven un matrimoni per a cuidar una casa de camp. Allí es van presentar Galo i Marcia, en un poble als afores de Madrid, en una mansió molt gran. Havien d’anar amb uniforme, ell faria el treball de llenyater i majordom, i ella de cuinera i netejadora. Els caps de setmana tenien que atendre 15 convidats i tot per 130.000 al mes, a descomptar el seu menjar i la gasolina que utilitzaren. Als pocs dies, van parlar amb els propietaris i els van demanar disculpes perquè no havien entès bé la feina i el sou, i els van comentar que així no els interessava. Al dia següent van decidir marxar d’allí, però abans van conèixer els sogres de l’amo, que eren de València.

El pas per València
Per mig d’ells, va ser com van vindre a València, on van estar treballant en una discoteca. La primera nit que van arribar al cap i casal la van passar en un alberg de caritat, ja que els van furtar només acabats d’arribar. Va ser una altra experiència més, hi van passar la nit amb gent de tota mena, cadascú es va gitar en una habitació, ell en la dels homes i ella en la de les dones, sense quasi dormir per por que els furtaren els pocs diners que encara tenien. Marcia sentia molta tristesa de pensar que havien estat menjant amb la gent del carrer. En certa forma culpabilitza el govern espanyol d’aquesta situació, ja que no haurien de ser tan permissius en l’entrada de la gent de fora i menys ara que no hi ha tanta feina, i per suposat no vendre el somni espanyol.
Durant un any, van estar treballant a la discoteca, netejant i al guardarroba ella, i ell de guarda de seguretat. Però com açò era feina de cap de setmana, van buscar una altra feina i van trobar a uns iaios per a cuidar-los. Poc a poc, van deixar de treballar a la discoteca, ella cuidava els iaios i ell va començar a treballar a una panaderia de l’Alcúdia.
Amb els iaios de València van aconseguir els papers de residència, i pareixia que portaven ja una seguida, i començaven a pensar en portar-se als seus fills, ja que patien molt de no veure’ls. Un dia va arribar el fill dels iaios per a quedar-se a viure amb ells, i la situació va canviar, ja que aquesta persona sols vivia allí per a traure diners als seus pares i gastar-se’ls en droga. Davant aquesta situació, Marcia va decidir canviar una altra vegada de feina, ja que al mateix temps volia aconseguir un treball de vuit hores per a poder dur als seus fills junt a ells. El iaio ho va entendre i a més a més, va ser en un bon moment, ja que Marcia i Galo se n’adonaren que als xiquets ja no pareixia que els interessaven els pares sinó els diners que enviaven els pares a l’Equador.
Es van buscar una casa en l’Alcudia, on treballava l’home de forner i ella va continuar buscant un treball digne. Ja no acceptava cap treball domèstic per les experiències que havia tingut.

A la Vall d’Albaida
Amb unes amigues va començar a buscar treball en pobles on hi havia indústria, i així va ser com va caure per la Vall d’Albaida. Sols va aconseguir un treball en una empresa de fruites a Bèlgida. Aquest treball l’havia d’agafar de seguida i va haver de viure en aquesta ciutat en un pis on hi havia set homes. Ella no tenia cotxe per a traslladar-se de l’Alcúdia a Bèlgida i tampoc hi ha cap mitjà de transport que unisca aquestes ciutats en horari laboral. Hi va estar treballant un any, però abans l’home va renunciar al seu treball de forner i se’n va vindre cap ací, van buscar una casa en Alfarrasí i un treball per a ell. Ell ha treballat arreplegant fruita, d’obrer, ella va trobar un altre treball de repuntadora. Finalment decidiren buscar un pis en Albaida, on ella havia aconseguit un treball en una confecció, l’home va estar treballant un mes a l’ajuntament, després va trobar feina de cambrer i després en una fàbrica.
Després de més de tres anys sense vore als seus fills, aconseguiren els diners i viatjaren a l’Equador per a portar-se’ls ací. Quan Marcia va veure als seus fills es va posar molt trista, estaven molt diferents, desnodrits, van descobrir que els diners que ells els enviaven els aprofitaven tots els de la família, sobretot un cunyat, que no treballava en res.
Una vegada tota la família ací, des del mes de setembre, ara estan treballant tots a tota pastilla, han de pagar el deute del viatge dels xiquets i, a més a més, han de portar endavant una casa amb sis de família.
Els xiquets estan bé, s’han integrat molt bé en aquesta ciutat. La que més mal s’ho està passant es la major, que té tretze anys. Troben a faltar el seu poble, però tot açò és recompensat perquè estan junts i veuen un futur per a ells ací. Ells no sols dels que pensen tornar al seu país, ells volen treballar i viure amb la seua família de forma digna. Per aquest motiu volen d’ací tres anys, quan finalitze el període de temps de la targeta, nacionalitzar-se.
Marcia ens comenta que aquesta zona de la Vall d’Albaida és molt semblant a la seua regió nadiua, on es menja també molt d’arròs.
El que més li ha impactat, és la llibertat que té ací la joventut. A la seua terra hi ha més educació moral i per això li estranya tant que els joves isquen tant per la nit i que fumen tant.
Tant a Galo com a Marcia, els agrada viure en Albaida, perquè és una ciutat xicoteta, on pensen educar els seus fills. De totes formes, Marcia, veu que ací la gent treballa molt i no dedica molt de temps als seus fills i a la seua educació. La seua meta és aconseguir pagar el préstec que tenen i comprar-se una casa i quedar-se definitivament a viure ací com uns albaidins més. És a dir, viure la seua vida com qualsevol humà que habita a la terra. Per això el seu temps lliure el dediquen als seus fills, ajudar a qui puguen i a caminar...


La Vall d’Albaida, 29 de juliol de 2002


Equador a Internet

Poques pàgines oficials trobareu sobre aquest país sudamericà.
Segurament l’intent més complet és el d’Ecuador Online.
En castellà us recomanem la Guía del Mundo d’Eurosur, una versió solidària, amb informació general i sinopsis històriques, estadístiques. Les versions comercials podeu trobar-les a LatinWorld i a Bacan.
Pel que fa a la cartografia podeu consultar mapes a la Cartoteca de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Sobre l’actualitat diària hi ha La Hora, o la web de l’ambaixada dels EUA a Quito, evident esbiaixada cap a l’”amic del nord”..
Quant a l’etnologia, ens pot resultar ben aclaridora la consulta a pueblos de Ecuador. No us la perdeu.

1 comentari:

Anònim ha dit...

hey! i'm going to cali this weekend and won't be back until september...here is the website i was talking about where i made extra summer cash. Later! the website is here