dissabte, 28 de juliol de 2007

Els Altres Valldalbaidins / 3- José Marín Gonzales, antropòleg peruà a Ginebra, de pas per la Vall d’Albaida



Lluís M. Segrelles

José Marín Gonzales és un antropòleg peruà que treballa a la Universitat de Ginebra (Suïssa). Fa uns dies ha passat per la Vall d’Albaida, on ha participat com a conferenciant en les II Jornades educatives, celebrades a Ontinyent, i que en aquesta edició han estat dedicades a la “Interculturalitat”. Els seus ulls d’emigrant, i els seus coneixements sobre el tema, fan que li dediquem aquesta entrega d’”Els altres valldalbaidins”. El seu discurs clar i estructurat ens ajudarà, sens dubte, a obtindre’n una visió diferent, racional i compromesa, d’un fenomen que, en paraules de Marín, podríem resumir en “La història de la Humanitat és la història de les migracions”. Vilaweb Ontinyent l’ha entrevistat en profunditat i ací teniu les seues paraules.

Interculturalitat
—Quan he vist el text, la veritat és que se m'han plantejat moltes preguntes. Per exemple, el concepte d’” interculturalitat”.
—El concepte d’“interculturalitat” parteix de la idea central que no hi ha una cultura, no hi ha una civilització, no hi ha una medicina, no hi ha una psicologia... Hi ha sistemes educatius, hi ha cultures, hi ha civilitzacions, hi ha sistemes mèdics. I que tota tendència a imposar idees de caràcter universal que no siguen la unitat de l'espècie humana, són arbitràries.
Això té una història llarga, és la història colonial de construir valors universals per a imposar-los als altres amb la fi de justificar l'intercanvi injust, el genocidi, la destrucció cultural... I això és tota una història llarga de dominació.
La “interculturalitat” plantejaria la reflexió no definitiva, però sí que una valoració que ens permeta partir de situacions iguals, de reconéixer als altres com a detenidors de cultura, detenidors d'història, capaços de dialogar, i reconéixer sempre en les altres persones de qui podem aprendre sempre que els deixem parlar, i sobretot que els escoltem. Perquè la “interculturalitat” ens proposa dos desafiaments: la modèstia, imaginar-se que els altres saben, però sobretot ens proposa un aprenentatge de l'escolta, perquè tota tendència de centrar-nos en la nostra pròpia cultura ens porta al que s'anomena l’“autisme intel·lectual”. Aquesta idea de pensar que “el saber és poder” i aquesta idea d’“apropiar-se del saber per a utilitzar el poder” i desenvolupar la dominació econòmica, cultural, política, ideològica i religiosa, ens ha portat a tantes catàstrofes en la història de la Humanitat.


Globalització i mundialització neoliberal
—No fa massa, en el Congrés d’Escola Valenciana, on va estar Ignacio Ramonet i l'argentí Cardelli, es va plantejar precisament que han existit distintes mundialitzacions amb les seues característiques. Ells parlaven de la globalització com una mundialització neoliberal. Què hi ha de diferent en aquesta globalització que ara se'ns presenta, respecte a les anteriors mundialitzacions?
—Jo pense que la “mundialització”, en termes francòfons, o la “globalització”, en termes anglòfons, té una història de cinc segles, la història d'imposar als altres models de societat, de comportament, models de vida diària, models econòmics, financers, culturals... va començar fa temps. Va començar amb les Croades, en el moment en què els cristians, amb el pretext d'imposar la “vertadera” religió, van justificar una guerra de conquista en realitat sobre el que era l'hegemonia otomana dins del Mediterrani. En el cas del món occidental és una mundialització que es desenvolupa a partir de l'etnocentrisme europeu: partir de la “vertadera” cultura, la “vertadera” civilització, el “vertader” model únic homogeni per a la civilització planetària, i hi ha tres etapes d'aquesta història de cinc segles: la primera és l'evangelització dels pagans, que cobreix des del segle XV fins al segle XVIII, que és el gran pretext per a justificar el colonialisme; la segona és la civilització dels salvatges, que va des del segle XVIII fins al segle XX, que és la caracterització dels altres com formant part de la “animalitat” i els que dominen, forma part de la “humanitat”, el que va justificar el tràfic d'esclaus, amb milions i milions de víctimes, el que va justificar el genocidi dels pobles amerindis, la destrucció de les cultures africanes, la invasió en l'Àsia; i finalment, en el segle XX, una tercera mundialització que ens proposa el desenvolupament com un mite, i com un model de societat. El pretext és el següent: “vostés, en el Sud, en l'àrea geogràfica dominada, són pobres simplement perquè estan subdesenrotllats”, el que permet desenvolupar des dels anys 60 —després de grans conflictes importants en el món, com és la revolució cubana en el 59, la revolució en Xina en el 49, i les altres revolucions que han creat un món bipolar— de presentar el desenvolupament com un mite civilitzatori en què la dominació postcolonial troba més o menys la seua manifestació d'apogeu.
Aquest discurs desenvolupador, aquesta imposició, arriba fins 1989, quan es destrueix el món bipolar, i ingressem en la quarta etapa d'evangelització —perquè per a mi sempre estic pensant en la globalització com la quarta evangelització—.
La diferència és la següent: les tres primeres etapes anteriors, que cobreixen cinc segles, són imposicions econòmiques, financeres, polítiques, ideològiques, religioses, culturals fetes a partir dels estats, que són la primera instància i el primer poder polític. La globalització actual es fa en un context diferent: són en realitat un conglomerat de multinacionals que han suplantat el poder polític dels estats, que estan prou debilitats i que, al ritme que seguim, convertiran les Nacions Unides en una ONG, perquè en realitat les decisions ja es prenen a d’altres nivells. Són quelcom així com dos-cents quaranta-i- tants grups econòmics que en realitat controlen una gran part de la riquesa de la humanitat. Hi ha certes multinacionals que superen fàcilment en el seu haver, riqueses superiors a 20 o 30 països d'aquest món.
Aquest és el drama, són interessos mesquins, privats, grups de família els que realment van acumulant, i van concentrant la riquesa enfront d'estats debilitats, que no tenen cap opció d'arbitrar les condicions, sota una ideologia neoliberal. I aquesta ideologia neoliberal és molt perversa en el sentit que considera l'educació, la salut pública, la cultura i el domini social, com a serveis privats. És la privatització dels serveis públics el que ens porta a una perversió històrica molt greu perquè tasques com l'educació, que eren deures públics de l'estat, que va costar molts segles de lluita obtenir, es converteixen en mercaderies, l'educació es privatitza, els serveis socials es privatitzen, es comercialitza la cultura, s'industrialitza la cultura. El drama de tot aquest procés de globalització, iniciat en 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i amb el desmantellament del que va ser l'exunió Soviètica fins a 1991, ens enfronta a tot un projecte de mundialització econòmica i financera, però que té un gran buit històric, que és la falta d'un projecte de societat viable.
Quan parle de la “societat viable” és la societat capaç de respondre a tres grans desafiaments: el desafiament ètic, que és fonamental per a assumir el segon desafiament, que és el desafiament ecològic. Tenim el gran desfasament entre societat i estat. Tenim, d'un altre costat, el control arbitrari, corrupte sobre els partits polítics que eren els intermediaris entre la societat civil i l'estat. Pràcticament trobem als ciutadans desproveïts de tota possibilitat de defensa política, de tot arbitratge, i a més, el desafiament de la dignitat humana.
Els Estats Units, que són els que hegemonitzen aquest procés de mundialització econòmica i financera i els que han utilitzat Xile i Anglaterra com a laboratoris previs al desenvolupament d'aquesta ideologia neoliberal —que és la glorificació de l'individu, que és la destrucció de solidaritats, que és la destrucció de possibilitats d'imaginar una societat conjunta, de llaços socials forts,...— no tenen un projecte de societat ni per a ells. Els 39 milions de miserables que hi ha en els Estats Units no tenen una proposició. A més és un tipus de misèria que produeix l'exclusió.
Perquè les quatre mundialitzacions tenen una constant, que és l'exclusió. En aquests processos històrics hi ha tres actors: hi ha els globalitzadors, els globalitzats i els exclosos. I els exclosos dins de la societat contemporània són aquells que no poden integrar-se a la societat de consum i a una societat on podem imaginar que és el mercat que administra el que abans eren serveis públics que podien ser la base de la dignitat, de l'ètica. I això ens confronta realment a un gran desafiament al conjunt dels ciutadans.

Resposta ciutadana
—Quina resposta com a ciutadans, en un país amb formes democràtiques —Perquè hi ha molts països en què ni tan sols les formes són democràtiques—, com a ciutadans, de quina manera podem respondre a això? I com a mestres, o com a usuaris de l'educació, des de l'escola, com podem contestar a això?
—Des de l'escola. Jo pense que l'escola té un desafiament, i a més al mateix temps jo pense que l'escola té un lloc privilegiat per a reaccionar. Les guerres es fabriquen primer en els caps de les gents, els conflictes es fabriquen primer en el cap de les persones. L'escola, en la possibilitat de transmetre sistemes de valors, visions del món, construcció de coneixement, sobretot construcció de dignitat, i construcció de futur, que és el que necessitem com a projecte humà, té un lloc privilegiat i un lloc extraordinari que ocupar en aquest procés. És la construcció d'un esperit crític, la construcció d'un procés que permeta prendre a la gent consciència de la seua situació d'actors històrics, d'anar en contra d'aquesta concepció comercial, mercantilista de l'educació, i utilitzar l'educació com un instrument d'alliberament. Pense en aquests moments a la proposició extraordinària que va fer Paulo Freire en els anys 60 en el context de la societat brasilera, una societat esgarrada per un grup de famílies que es van apropiar dels sectors més importants de la producció de l'economia brasilera, i la idea de l'educació no es limita a l'aprenentatge de la lectura o de l'escriptura, va molt més enllà. Va a la possibilitat d'utilitzar l'educació com la possibilitat d'una presa de consciència i d'associar l'aprenentatge de l'escriptura i de la lectura un aprenentatge de la realitat social.
Però açò s'haurà de fer a partir d'una educació del diàleg, de la participació, i on l'alfabetització no es limita a l'escriptura o a la lectura, sinó que cal començar per una alfabetització històrica. Necessitem comprendre en quin context històric vivim, necessitem conéixer el passat per a saber a on anem, com construïm el futur. M'imagine una alfabetització social, una alfabetització política, però sobretot, els mestres i els que treballem en l'educació tenim la obligació d'una alfabetització en l'escolta, un aprenentatge d'escoltar als altres, de respectar-los i d'entendre que cadascú de nosaltres sap alguna cosa, i que només donant-li la paraula i escoltant-lo anem a construir noves alternatives, noves respostes.
Jo crec que contra el racisme, contra el consumisme, contra la banalització i la destrucció de la dignitat de les persones queda, com ho diuen els pensadors contemporanis, l'educació, l'educació, l'educació... però no l'educació com un sistema de dominació d'idees ja construïdes en les quals es tanca a les persones, sinó l'educació com un instrument de construcció d'esperit crític, d'esperit de diàleg i sobretot de reflexió i d'acció, de teoria i de pràctica.

“La història de la Humanitat és la història de les migracions”
—El fenomen de la immigració que últimament, a Europa especialment, està preocupant, entre altres factors perquè des de determinats governs s'està presentant com un problema, Com veus tu, que ets un immigrant a Suïssa, la situació de la immigració a Perú o en Iberoamèrica i ací aquesta reacció amb lleis antiimmigració amb les que es pretén eliminar dels papers a un nombre de gent que ve només demanant treball, i que hi ha treball ací...? Com veus aqueixa dualitat?
—Tornem al rol de l'educació. L'educació és l'exercici de la construcció de la memòria històrica. El poble espanyol necessita reconstruir la seua pròpia memòria. El continent europeu, els governants del qual es reuniran el 20 de juny a Sevilla, també. Caldria dir-los a tots aquests representants polítics que estan tan alterats, tan turmentats pel problema d'aquesta immigració “que ens envaeix”, entre cometes, que entre 1845 i 1950, 50 milions d'europeus van emigrar cap al que ells —dins de la seua ignorància de la geografia de l'època— anomenaven Amèrica, que podia ser des del Canadà fins a Xile. 50 milions d'europeus! Que van ser rebuts, que van poder instal·lar-se, que van poder realitzar-se materialment, culturalment, i el producte de tot això és la ubicació social que tenen en diferents països. Imaginem la presència d'aquesta immigració triomfant d'espanyols a Veneçuela, a Brasil, a l’Argentina o en qualsevol altre lloc del món...
La història de la Humanitat és la història de les migracions. En el context de la globalització, la globalització ens obligarà i ens recordarà històricament que estem “condemnats, entre cometes, a emigrar”. Per ara els fluxos de l'emigració vénen del Sud, que és on la dominació econòmica, financera, del capitalisme salvatge —perquè no és el mateix el capitalisme del Nord que respecta encara en la mesura que es puga condicions de treball, lleis establides, arbitratges de l'estat—. No, el capitalisme del Sud és un capitalisme salvatge, sense escrúpols, que destrossa no sols les persones, destrossa el medi ambient, destrossa els recursos naturals, crea condicions difícils de supervivència, crea catàstrofes com el cas argentí, que és prou conegut, crea situacions terribles, com la destrucció de l'economia equatoriana per exemple o de tots aquests països de l'àrea andina, crea conflictes per la profunda desigualtat social i la corrupció política enorme de les administracions d'aqueixos països, que obliguen a gent desesperada a buscar horitzons. I és a través de tota una imatge que ens ven la televisió, és que la gent creu que al Nord queda com a estereotip la possibilitat de realitzar.
Com fer front a aquesta famosa emigració? Emigració que a més és necessària, és necessària per a l'economia espanyola. Es parla d'una possibilitat de més de 70 milions d'immigrants en els 20 anys pròxims, per a més o menys solucionar els problemes econòmics, les necessitats de mà d'obra i sobretot la possibilitat de finançar els sistemes de jubilació i del manteniment de les finances de l'estat per assumir totes les tasques davant de la societat. Jo pense que el procés de globalització és un procés profundament irracional, és un procés en què està absent la dimensió humana, és capaç de destruir als seus propis fills: els estem veient amb el fenomen de deslocalització, multinacionals del Nord a la recerca de majors beneficis encara destrossen el mercat de treball en el Nord per a buscar preus molt més barats i creen la desocupació dels seus propis fills. És la demostració de com el monstre es menja als seus propis fills, i ho pot vosté veure en la crònica financera, comercial, industrial europea dels últims anys: el tancament massiu de fàbriques, de centres de treball on, fins i tot tradicions familiars com l'acer, la siderúrgia, la metal·lúrgia, en països com França com Alemanya, no sols han destrossat llocs de treball, han destrossat persones, famílies, identitats i dignitats.
I, al mateix temps, el xantatge d'organismes financers d'aquesta globalització —que són el Fons Monetari i el Banc Mundial— exigeixen als estats després de la destrucció de tota l'estructura social dels seus països —com és el cas de Xile o Perú o d'Argentina ara— on exigeixen, per exemple, que un milió i mig de persones que treballen com a funcionaris de l'estat en sectors de l'educació, de la salut i del social se'n vagen al carrer i, darrere d'ells, milions i milions de famílies, empenyent-los pràcticament a la desesperació.
I en aquesta desesperació la immigració cap al Nord és inevitable. És un fenomen d'esquizofrènia geopolítica que, desgraciadament, fa víctimes, tant en el Nord com en el Sud.
Modèstia, tolerància, coherència, racionalitat podrien ser les paraules clau per a pensar aquests fluxos. Jo pense que, ecològicament, compartim el mateix espai. El major desafiament per al que ara s'anomena “democràcia occidental”, que està ple de cinismes i d'hipocresia, és com gestionar la pluralitat. Perquè, de totes les maneres, sense comptar amb la immigració, Espanya ja és, i ha sigut des de fa molts segles, una societat multicultural. Si anem al segle XV Espanya és una societat multicultural que va tindre la intel·ligència de cohabitar i aprofitar les seues diversitats culturals.
El conjunt de la societat europea i de la societat d'Àfrica, d'Àsia, d'Amèrica Llatina és d'unes societats multiculturals. Tota lògica monocultural no pot ser sinó una lògica arbitrària, autoritària, arrogant, dèspota, que no gestionarà res. Pense que el major desafiament de les democràcies actuals és com gestionar la pluralitat, com imaginar la cohabitació de diferents cultures.
—Un desig, finalment, respecte al fenomen de les migracions.
—Memòria històrica, modèstia, tolerància i intel·ligència. Perquè part del futur d'aquestes societats es juga a partir de la intel·ligència que puguen tenir els que administren aquestes societats per a no portar a conflictes innecessaris, encara quan es diga que la nostra espècie animal, la nostra espècie humana, té la tendència només a aprendre de les catàstrofes perquè hi ha vegades que és incapaç d’prendre per l'amor o la intel·ligència.


Ontinyent, la Vall d’Albaida, 6 de juny del 2002

Cap comentari: